Más de Opinión

Opinión La Tribuna

La infància, la gran oblidada després d'un any de Covid

Disposem de prou evidències per afirmar que els infants es contagien de manera minoritària. Per tant, algunes restriccions potser no han estat prou respectuoses amb les dades que avui tenim
 

Rafael Ruiz de Gauna

Whatsapp
La infància, la gran oblidada després d'un any de Covid

La infància, la gran oblidada després d'un any de Covid

La covid-19 ha trasbalsat les nostres vides i, d’una manera o d’una altra, ens ha afectat, independentment de les circumstàncies personals. Problemes de salut, restriccions de mobilitat i relacions socials, pèrdues de persones estimades sense l’acompanyament volgut o l’empitjorament notable de les situacions econòmiques són algunes de les situacions més compartides. Per a les persones de més edat o malalts crònics, la propagació vírica ha estat encara més dura, més condicionant, però, i els infants? Els nens i nenes són una part important de la ciutadania que, a més, té una veu molt limitada i condicionada. Com els està afectant la pandèmia?

Val la pena recordar que la infància és una etapa de desenvolupament físic, psíquic, emocional, relacional i espiritual, segons estableix la Convenció dels Drets de la Infància. Aquest creixement, en la que relacionar-se amb altres persones és clau, s’ha vist seriosament afectada, sobretot en els primers moments de la pandèmia, quan per desconeixement, se suposava que els nens i les nenes eren un dels vectors de transmissió més important. D’aquell moment, quedaran imatges tan significatives com les places plenes de gossos, però sense cap infant. A l’estiu, finalment, els casals i les colònies, sense gairebé casos de covid, van demostrar que els nens i nenes no contagiaven. Va ser aleshores quan es va poder recuperar una certa normalitat en la vida dels infants que, entre altres coses, van tornar a l’escola, un moment vital imprescindible.

Aquest confinament, més o menys intens, ha comportat un patiment notable en molts infants. No poder sortir de casa va fer aflorar tensions a les llars i, en alguns casos, també va incrementar la violència intrafamiliar. Un estrès emocional que ha tesat molt la corda. A aquesta realitat també s’ha de sumar que els infants han viscut i sentit la pèrdua d’éssers estimats, avis i àvies majoritàriament, sense els processos de dol necessaris. Un desgast emocional que no ha estat prou abordat, per falta de recursos familiars i socials, i que ha provocat o empitjorat els problemes de salut mental entre els infants.

Tot i això, dins d’aquest panorama poc encoratjador, també hi ha hagut espai per a l’esperança, l’estima i l’escolta activa. Moltes famílies, escoles i centres d’esplai, així com centres socioeducatius, s’han esforçat per difondre uns valors i crear ambients de calma i entesa. Recursos que han ajudat a enfortir llaços i a gaudir del lleure plegats, a través de fer receptes de cuina, inventar nous jocs o muntar un campament per dormir sota la taula d’un menjador.

Un any després de l’inici de la pandèmia, disposem de prou evidències per afirmar que els infants es contagien de manera minoritària del virus i que, si ho fan, és amb estadis molt més lleus. Per tant, algunes restriccions potser no han estat prou respectuoses amb les dades que avui tenim i que, malauradament, han impactat notablement a les seves vides.

Ara bé, més enllà de l’evidència científica, també hi ha hagut una manca d’empatia vers els infants. La mirada des de la infància ha estat sovint absent, només present des de la posada en marxa de l’escola. Els adults no els hem escoltat prou, ni hem establert actuacions que tinguessin en consideració aquesta etapa vital. Tot plegat un conjunt de decisions que marcaran una generació.

En aquest context, però, no podem obviar que la pandèmia ha afectat, encara molt més, els infants més fràgils, com els nens i nenes en situació de vulnerabilitat. A Catalunya més del 31% dels menors de 18 anys viuen en condicions de pobresa relativa. Aquests són, sobretot, els que han patit els confinaments més durs. Perquè no és el mateix tancar-se en una torre amb jardí que en un pis compartit per tres famílies, en el qual disposes d’una habitació amb quatre persones més, en la que has de fer els deures diàriament sobre el llit. Aquestes nenes i nens, no han tingut ni suport familiar ni eines digitals per poder seguir l’escolarització amb regularitat, i els seus estudis -sovint hipotecats- s’han vist limitats greument provocant retrocessos significatius en el seu aprenentatge que costarà recuperar. Els infants també han hagut de patir les conseqüències de la precarització de l’economia familiar arran de la pandèmia, amb més dificultats per cobrir necessitats bàsiques com alimentació, roba, material escolar o fer front al pagament de l’habitatge.

Els infants són el present i el futur de la nostra societat. Tots ells es mereixen una major atenció i proximitat, unes actuacions integrals que abordin la situació educativa, de lleure, sanitària i social que estem vivint. També hem de vetllar per les famílies que més estan patint i que tenen una situació de major vulnerabilitat. Tots els agents del territori, la comunitat propera, ens hem d’abocar en els infants amb l’objectiu de proveir-los d’experiències plenes que construeixin els valors i les competències necessàries per al futur. En definitiva, oferir-los les oportunitats necessàries perquè els nens i nenes visquin com a infants i creixin com a persones.

Rafael Ruiz de Gauna: Director Relacions Institucionals de la Fundació Pere Tarrés. Director de la Xarxa de Centres Socioeducatius de la Fundació Pere Tarrés.

Temas

Comentarios

Lea También