Más de Cultura

Cultura Entrevista

Gemma Lienas: «Molta gent amb trastorn mental pateix més per l'estigma que pel trastorn mateix»

L'escriptora barcelonina torna un cop més a apropar-se als joves amb 'Mai de la vida et deixaria tirada'. Una novel·la dirigida a tots els públics que endinsa el lector en el món emocional de tres protagonistes, en els seus somnis, les seves debilitats i les seves inquietuds.

Gloria Aznar

Whatsapp
L'escriptora Gemma Lienas.

L'escriptora Gemma Lienas.

Gemma Lienas (Barcelona, 1951) va estudiar Filosofia i Lletres. Després d'exercir durant un temps com a professora, va entrar de ple en el món editorial, on va ostentar càrrecs directius. Com a escriptora té nombroses publicacions de les quals en destaquen les novel·les juvenils, que acumulen premis, adaptacions al cinema i múltiples traduccions. Per a aquest Sant Jordi Gemma presenta Mai de la vida et deixaria tirada (Edebé), una novel·la en què a través dels tres protagonistes, l'Eric, la Maria i l'Agnès, endinsa el lector en el món emocional de cadascun d'ells. En els seus somnis, les seves debilitats i les seves inquietuds. www.gemmalienas.com @gemmalienas

S'ha tornat a ficar en la pell dels joves. Com ho fa amb tanta facilitat?
Una de les coses que a mi més em serveix, a part de parlar amb ells, perquè tinc joves a casa, en tinc moltíssims, és que sempre em poso dintre la pell del personatge. I per posar-me en la pell d’un noi o noia adolescent el que faig és que em torno a posar en la pell del meu jo adolescent. O sigui, torno a ser la Gemma Lienas adolescent. Òbviament, és molt diferent la vida que jo vaig tenir com a adolescent de la d'ara. Però la vida que tenen ells ara són coses més externes com les xarxes socials o els telèfons mòbils. I per descomptat, la democràcia és menys rígida, menys autoritària que la que vam viure la meva generació a l’època del franquisme. Però hi ha una cosa que és comú i són les emocions. Estar enamorat, estar enfadat amb la teva millor amiga, tenir una discussió amb els pares, no entendre’s amb algú, tenir inseguretat... Totes les emocions són iguals.

Els seus tres personatges principals tenen professions artístiques, pintura, música i influencer. I el professor parla de perseguir el somni personal. És més difícil en aquests casos?
Estan molt interessats per la música i per l’art. En aquest sentit, moltes vegades són els pares els que diuen la seva. Encara que crec que hi ha molts pares i mares que en aquests moments s’adonen que cadascú ha de seguir la seva trajectòria perquè la vida és llarga, en general, i més per aquests nanos. És a dir, poden rectificar en un moment donat si veuen que s’han equivocat. Això ens ha passat a tots i a totes o almenys a mi m’ha passat. I per tant, tampoc és tan terrible. Crec que és millor que cadascú persegueixi el seu somni, sempre que aquest no li faci sentir malament, que és el que li passa a l’Eric. Està molt mediatitzat per l’èxit i al final acaba sent desgraciat. S’adona que serà més feliç fent una altra cosa i dedicant-se no professionalment, sinó d’una altra manera. No volent tenir un grup que triomfi a la música, i jo crec que això també és important. Adonar-te d’on et sents més feliç tu i on et sents emocionalment bé amb tu mateix.

Cadascú ha de perseguir el seu somni, sempre que aquest no li faci sentir malament.

L'adolescència és el moment en què els pares han d'estar més pendents dels fills?
És una època molt complicada. A mi m’agraden els adolescents, però reconec que com a mare d’adolescents és complicat. Com a àvia és molt més fàcil. És veritat que els hem de deixar solts moltes vegades a l’adolescència, però també hem d’estar molt a prop d’ells perquè crec que d’una banda ens necessiten i de l’altra, també els hi va bé que els marquin alguns límits. A les famílies on no hi ha cap límit, la cosa és un desastre. Per tant, jo no parlo per descomptat de famílies autoritàries, però sí de famílies que saben donar afecte i alhora, posar límits.

Com creu que els afectarà aquesta pandèmia en un futur?
Em preocupa perquè l’adolescència és just el moment en què necessiten estar en contacte amb els altres. No sé com els marcarà, però els marcarà, segur. Però també és veritat que la majoria de gent som molt flexibles i ens adaptem. Després se’n sortiran i segur que hauran après coses importants d’aquesta pandèmia. Vull creure que sí.

La Maria és el seu personatge feminista. Com ha viscut vostè aquest recorregut de la dona?
Jo he publicat el llibre Drets fràgils, que justament fa un recorregut des del 1951 fins al 2019. La veritat és que ens va costar molt aconseguir coses. Va anar tot molt a poc a poc. Fins al 1981 no va arribar la llei del divorci i no vam aconseguir que la pàtria potestat la tinguéssim tant les dones com els homes. I fins al 75 no es va treure del codi penal l’adulteri femení.

L'escriptora i política Gemma Lienas.

Es castigava amb la presó?
Efectivament. Amb tres anys de presó. Com això te’n podria explicar moltes. La llei de violència masclista estatal que tenim no es va fer fins a l’any 2004, fins al segle XXI. Ara sembla que tot està millor, però les mentalitats encara no hem aconseguit canviar-les. Una gran part de les mentalitats encara són molt patriarcals, no s’atreveixen a dir que els homes són superiors, però ho demostren en moltes coses. El problema que jo li veig en aquests moments al fet que el feminisme s’hagi posat de moda és que molta gent que no ho és, de feminista i que no sap què és el feminisme, es diuen feministes. El feminisme té una doctrina que fa 300 anys que va començar i per tant, si tu dius o fas coses contràries a aquesta doctrina, doncs seràs una altra cosa, però no feminista.

A 'Mai de la vida et deixaria tirada' tracta el tema dels trastorns mentals en els joves.
És una de les trames més importants.

L’adolescència és just el moment en què els joves necessiten estar en contacte amb els altres. No sé com els marcarà la pandèmia, però els marcarà. Segur.

N'és conscient la societat que també els joves els poden patir?
La gent jove també té trastorns mentals. I el que volia amb aquesta novel·la és que es normalitzi i que se li tregui l’estigma. Perquè l'estigma és terrible. Molta gent que té trastorn mental pateix més per l’estigma que pel trastorn mateix. I un trastorn mental no és diferent de tenir un problema al cor o al fetge. Només que l'altre passa dins del cap. Voldria que tothom entengués que la gent que té malalties mentals no per això és ni més agressiva, ni menys llesta. Hi ha molta gent amb trastorn mental que és molt llesta, creativa i pacífica. Perquè a vegades es posa l’accent en aquestes coses. El que voldria és que els joves entenguessin que la malaltia mental és com qualsevol altra i que les persones que la pateixen justament necessiten el nostre suport. A més a més, és una cosa que podem patir qualsevol de nosaltres al llarg de la vida. Això és clau.

Temas

Comentarios

Lea También