Más de Cultura

Cultura Entrevista

Albert Om: «Per a moltes generacions, França va ser llibertat, progrés i república»

El periodista i escriptor va presentar a Tarragona el seu llibre 'El dia que vaig marxar'. És un relat d'una desaparició volguda, un parèntesi a Aix-en-Provence. I és també un homenatge als seus pares ja morts, així com als records de la infantesa.

Gloria Aznar

Whatsapp
L'escriptor i periodista Albert Om, autor d'El dia que vaig marxar. Foto: ACN

L'escriptor i periodista Albert Om, autor d'El dia que vaig marxar. Foto: ACN

Albert Om (Taradell, 1966) és periodista i escriptor. Una cara coneguda de la televisió, ha treballat en programes com ara El convidat, El club o Malalts de tele. Des del 2016 dirigeix Islàndia, a RAC1. Multipremiat per la seva faceta de comunicador, després d'una llarga pausa de vint anys com a escriptor, ara presenta El dia que vaig marxar (Univers Llibres. Grup Enciclopèdia), on narra una descoberta d'un país, d'un idioma, d'uns companys i d'una altra manera de gaudir del temps. És el relat d'una desaparició volguda, un parèntesi a Aix-en-Provence. I és també un homenatge als seus pares ja morts, així com als records de la infantesa.

Per què va marxar?
Perquè se’m van ajuntar moltes coses. D’una banda un desig d’esborrar-me de la vida del dia a dia. De fer una pausa, un parèntesi. I de l’altra, una certa por quan veus que els pares algun dia no hi seran. Havien començat tots dos un procés de malaltia. En el cas del meu pare una demència i en el de la meva mare, un càncer. I tot i que no havia de ser res imminent, i que no ho va ser, ja que el meu pare es va morir en el 2018 i la mare el 2019, sí que tenia la sensació que ajuntant les dues coses era un bon moment per marxar i agafar una mica de distància amb tot plegat.

Quina diferència troba entre l'aturada volguda i l'obligada, com ara el confinament?
La diferència és absoluta. Aquest és un llibre en el qual no hi ha Covid. Sí que és veritat que a vegades aquestes aturades de cop, siguin pel motiu que siguin, serveixen per tenir una mica més de lucidesa sobre què vols i què no vols a la vida. En principi, durant el confinament es podia pensar que el que generava això era una apatia, que la gent no prendria decisions, però, de fet, la gent durant aquest confinament estem prenent decisions. I en aquell moment, aquella pausa, aquell parèntesi, aquell esborrar-me a la Provença també em va servir d’alguna manera per reordenar-me, per pensar cap a on volia encaminar la vida personalment i professionalment.

A vegades, aquestes aturades de cop serveixen per tenir una mica més de lucidesa sobre què vols i què no vols a la vida.

Va tornar amb un altre ritme?
Sobretot allà és on vaig tenir un altre ritme. Aquest és un llibre de descobertes. D’una llengua, de nous amics, de nous companys, de començar de zero i de tenir una vida molt plaent durant un període. I quan vaig tornar em vaig trobar una altra vegada amb la meva vida del dia a dia. Jo allà no vaig prendre la decisió, per exemple, que un any després voldria començar un programa de ràdio que es diria Islàndia, però sense haver anat allà, no l’hauria pres.

Vostè va ser el convidat.
No sé...

Aquest és un llibre de descobertes. D'una llengua, de nous amics, de nous companys, de començar de zero i de tenir una vida molt plaent durant un període.

Si més no, a l'acadèmia de francès.
L’escola és un escenari magnífic i al llibre hi apareix molt. Jo no havia estudiat mai francès. Vaig ser dels primers que vaig poder triar i vaig triar l’anglès perquè em semblava que el francès era una cosa del passat. Aleshores, amb quaranta-vuit anys vaig aprendre una llengua que no havia après mai i a mi no hi ha res que em doni més plaer que aprendre. Hi ha dues coses que connecto molt, aprendre paraules noves i conèixer gent nova i, sobretot, gent estrangera, cosa que sempre m’ha fascinat, des de petit.

En aquesta acadèmia hi ha personatges singulars, com el Jimmy. Com a periodista, li va treure més informació de la que posa al llibre?
El que vaig comprovar és que deia la veritat. Perquè és clar, quan el primer dia tothom s’ha de presentar i algú ho fa com assessor antiterrorista del govern americà pots pensar que tens un espia a classe o que s'ho està inventant. Una de les coses que em va dir és que ell havia de passar informes periòdics de què feia i a qui havia i no havia conegut. Vam fer una certa relació, però ell sempre era un vol i dol, mai tallava la conversa en sec, però tampoc mai deixava anar més informació de la que volia. Es feia estimar una mica.

No deixa de ser una mica estrany, tot plegat.
És clar. A mi em va sorprendre. A més, en una escola on va a parar gent de tot el món per motius diferents, si tu vols et pots inventar una vida. Ningú no sap res de l’altre. Evidentment, en Jimmy va aixecar l’expectació de tota la classe.

Vostè arriba allà i es presenta com a català. Què va passar?
Feien dues preguntes a tothom per veure quin era el nivell de cadascú. Aparentment eren molt senzilles. Una, d'on ets i l'altra, per què vols estudiar francès. Jo veia que la gent era japonesa, americana, mexicana, colombiana, alemanya... Quan em va tocar vaig pensar que diria, soc català i estudio francès pour le plaisir perquè jo no el necessitava. Però la segona pregunta ja no me la van formular perquè després de dir Je suis catalan la resposta va ser que estaven molt contents que després de països tan grans i potents com aquests també hagués gent de petites nacionalitats. 

Quan el primer dia de classe tothom s’ha de presentar i algú es presenta com assessor antiterrorista del govern americà pots pensar que tens un espia a l'aula o que s'ho està inventant

Hi ha una situació amb la qual he pogut riure, quan diu que els conys peluts són dels anys setanta. Només?
(Riu) Sí que és veritat que si només et guies per revistes i pel·lícules, aquella frondositat dels anys setanta, diguem-ne que no és la que es porta ara, no és la tendència d'ara, sinó tot el contrari. El llibre és un viatge cap enrere i cap endavant, amb diferents episodis de la meva vida. I això fa referència a la primera noia que vaig veure despullada de cos sencer a la meva vidar. Era una noia francesa que me la vaig trobar per atzar en un quarto de bany. Jo vaig obrir la porta i ella va descórrer la cortina quan sortia de dutxar-se, en aquell moment ella tenia dinou anys i jo en tenia dotze. Ens vam quedar com vint segons allà. És una imatge que m’ha acompanyat tota la vida. Jo no vaig tancar la porta ni ella va tancar la cortina.

El llibre és un viatge cap enrere i cap endavant, amb diferents episodis de la meva vida.

Va viure tot el procés de Charlie Hebdo.
Sí. Tant Charlie Hebdo com tot l’ascens de la ultradreta i Marine Le Pen. Coses que ens han arribat després a nosaltres, el 2015 em va tocar viure-les allà perquè és evident que per més que vulguis esborrar-te un temps del dia a dia, el periodista te l’emportes amb tu. Vaig anar a un míting seu perquè tenia ganes de veure com parlava, què explicava i quina gent hi anava.

Com porta la petanca?
La tinc molt oblidada. És molt curiós perquè no havia jugat mai. I durant aquells mesos, a França, em va fer molt feliç perquè era el plaer màxim de fer una cosa que no havia fet mai i que no faria mai més un dijous a les tres de la tarda quan tornés aquí. Evidentment, la deixes com un record preciós, tal com apareix al llibre, del que van ser aquells mesos a la Provença.

L'escriptor i periodista Albert Om. Foto: ACN

I el francès, l'ha continuat?
No he continuat fent classes de francès, encara que sí que llegeixo molt en francès i escolto molta música. Fins i tot al Twitter tinc una llista que són només mitjans francesos i molts matins començo el dia a França. Tinc la fe dels conversos, dels que no havíem estudiat mai la llengua i que ens ho havíem perdut. Per a moltes generacions que ens van precedir, França va ser la llibertat, el progrés i la república. Un país que el tens a 150 quilòmetres i que val la pena reivindicar. 

França encara és llibertat i progrés?
Això ha canviat molt també i pot haver-hi molts factors. Pot haver-hi una certa decadència de França. Que potser ja no és el que era. Però nosaltres també potser ens vam pensar que érem més del que som. A la que va arribar la democràcia, la Constitució, l’Estatut i Espanya va entrar a Europa, ja vam pensar que ens ho podíem saltar, que ja no calia sortir de Catalunya per aquí. A mi em va passar. Era l’anglès i era Londres. I l’anglès i Londres és magnífic, però també està bé que hi mirem cap a França.

Potser França ja no és el que era, però potser nosaltres també ens vam pensar que érem més del que som.

Què recomanaria d'Aix-en-Provence?
Aix-en-Provence és la ciutat en què jo vaig estar. És magnífica, de 150.000 habitants, on es viu molt bé i tota la zona de la Provença que està a cinc hores de cotxe de casa nostra jo crec que és una gran escapada. A més a més, abans de la pandèmia estàvem en aquesta època embogida d’agafar vols per qualsevol cosa i no cal agafar un avió per anar-te’n aquí.

Com està vivint la pandèmia al sector?
Faig un programa de ràdio cada tarda, que durant dos mesos el vaig haver de fer des de casa. Tenim un equip molt petit. Som cinc persones a Islàndia, que teletreballem tot el dia i aleshores, tres, el mínim equip possible, anem a fer-lo en directe a les set de la tarda a la ràdio. No són les millors circumstàncies, però tinc la sensació que ens estem organitzant bé i que professionalment a hores d’ara, l’impacte és mínim sobre el programa.

'El dia que vaig marxar' també m’ajuda a valorar i a homenatjar la figura dels pares.

I personalment?
No sé si és per una qüestió d’edat o perquè durant mesos he estat escrivint el llibre els caps de setmana, però tinc una actitud serena sobre el coronavirus. La sensació què això no s’acabarà d’avui per demà. Cada vegada veiem el final més a prop, però no sento aquella pressa i aquell estrès perquè tot torni a ser com abans. Val la pena una certa serenitat, un cert no estar pendent de la dada de cada dia. Estem millor que fa un any i queda una última empenta, però no s’acabarà demà.

Abans ha dit que un dels motius pels quals va marxar van ser les malalties dels seus pares. Què creu que és pitjor, la decadència dels nostres grans o la mort?
No ho havia formulat mai amb la cruesa amb la qual t’ho diré, però crec que és pitjor la decadència. Perquè la mort dels pares, almenys en el meu cas, m’ha permès, amb el temps, també col·locar-los en un lloc que fins i tot és plaent. De cop i volta, quan es moren, els teus pares tornen a viure. Ja no són els pares que s’han fet grans i que estan malalts, sinó que tornen a ser els pares pletòrics que als anys setanta s’escapaven a França i això només ho permet aquest cert alliberament que és la mort. La decadència és molt fotuda perquè, a més a més, els fills som implacables amb els pares. Volem que tinguin les mateixes prestacions del primer dia, quan nosaltres érem petits, i que eren els nostres herois. No tolerem que ens facin repetir les coses perquè no ho han sentit o perquè no se’n recorden o perquè no et reconeixen. I el llibre també m’ajuda a valorar i a homenatjar la figura dels pares.

Temas

Comentarios

Lea También